Rareses.Capítol 1: Síndrome d'Stendhal o Sobredosi d'art.

Obro nova secció: "Rareses" on analitzaré de tant en tant transtorns estranys mèdics/psicològics que em semblin curiosos o insòlits, espero que no us espanteu gaire amb les coses que vagi publicant. Començo amb un dels meus preferits, el Síndrome d'Stendhal:

El Síndrome d'Stendhal o Síndrome de Florència és un trastorn psicosomàtic que pateixen algunes persones al contemplar art, especialment quan hi ha una gran quantitat d’obres d’art en un mateix lloc o obres de gran bellesa i reconeixement i aquestes s’observen en un espai de temps reduït i en una mateixa ciutat. També s’utilitza aquest terme pels casos en que succeeix el mateix a l’observar paisatges insòlits de la natura.

Té aquest nom perquè Stendhal va ser el primer en descriure’n els símptomes després de fer una visita al 1817 a la Basílica de la Santa Creu a Florència al seu llibre “ Napols i Florència: Un viatge des de Milà fins a Reggio”. Tot i que des de llavors es van descriure molts més casos, sobretot visitant la Galleria dels Uffizi, no va ser descrit com a síndrome fins al 1979 quan la psiquiatra Graziella Magherini en va descriure més de 100 casos de visitants a Florència.

A nivell fisiològic provoca taquicàrdia (augment del ritme cardíac), marejos, vertigen, desorientació, trastorns de percepció de sons i colors, sentiments persecutoris, ansietat, eufòria, confusió i fins i tot al•lucinacions. Afecta majoritàriament a dones entre 26 i 40 anys que viatgen soles i són especialment susceptibles les persones amb gran sensibilitat receptiva. El síndrome es manifesta com un estat d’ànim transitori i podria explicar-se per l’acceptació de que estem veient una obra que hem conegut/estudiat mitjançant llibres, etc i el fet d’assolir al nostre cap que és real.

Aquella sensació que tants hem sentit de veure'ns desbordats pel sentiment que un edifici, una pintura, una fotografia, una escultura o un paisatge ens provoca no està tan lluny de tot això. Si algun cop havieu sentit aquest magnetisme per alguna obra i no sabieu com s'anomenava el fenòmen, aquí ho teniu.

Un petó i fins la propera! ;)

La vida és bonica però a vegades complicada... tant se val!

"Aquest home puja l'escala lentament
i cada set graons s'atura a reposar
aparentment absort i amb aire consirós,
et fa pensar en algú que havies conegut
potser en una altra vida més clara i més feliç 

o que tal volta havies només imaginat.

Ara que els anys t'han fet adust i recelós

li enveges l'esperança que saps que no ha perdut

i voldries parlar-hi del temps que heu compartit,
però s'allunyarà i tot el que en podràs

retenir serà l'ombra fugaç de tu mateix

reproduïda en una seqüencia de claror

que amb el vaivé dels anys potser s'esvairà.

Tant se val, tanca els ulls, si cal, i deixa't dur

fins al cor del parany que entre ingenu i subtil

t'ha preparat algú que coneixes prou bé;

Juga a perdre la por i escriu a quansevol

paret de casa teva tots els noms que han omplert

de llum la teva vida, per dir-los un a un 

i  no sentir-te mai ni abandonat ni sol."

El parany- M.M. i Pol

Sorry seems to be the hardest word...

  It's sad, so sad

It's a sad, sad situation

And it's getting more and more absurd

It's sad, so sad

Why can't we talk it over?

Oh it seems to me

That sorry seems to be the hardest word...

El món és diminut i és gegant alhora...

Quina por a perdre, a esborrar moments, a  equivocar-se amb aquesta decisió. Quin dolor tan agut quan no saps si tancar les portes perquè obrir-les de nou t’esquinça per dins i tancar-les t’arrenca el cor. Què trist alimentar-se de somriures aliens quan el teu està de vaga. I què petit,  què petit el món i quantes coincidències que ens sorprenen i què gran, què gran quan res surt bé i em perdo pels seus carrers i no em retrobo. 

Vida

Festes de Gràcia

La vida són els segons que descompto del temps de tenir-te, són riures i plors, celebracions, enterraments i festes de comiat,  viatges i imatges capturades, colors i sons, són fulls en blanc i històries escrites, llums i ombres, silenci i melodies ancorades en el temps.

La vida són sabors nous, dolços i amargs, rutina i llibertat, crear i esborrar, donar i rebre, desitjar que el temps vagi ràpid i després lent, sentir els batecs del cor, córrer i aturar-se de cop. La vida no és més que un desgavell de fils, de direccions i idees, d’equivocacions i encerts, d’esperes i retrobades, de decepcions i sorpreses. La vida és posar els peus al terra al matí i treure’ls-hi a la nit per a somiar, som tu i  jo, amunt i avall, al llarg del temps, mentre el món gira.

Malta 37ºC

All good things (come to an end)

Si una cosa he descobert amb el pas del temps és que hi ha certes històries que quan neixen estan destinades a caure a l’oblit o a fracassar i en canvi, d’altres es creen sense gaire confiança i fins i tot una mica per atzar i perduren en el temps d’una manera admirable. Potser dir que estan destinades és el major error que podria  haver comés per a començar aquest text.  Assumir que tot pot estar predeterminat, que pot estar seguint un guió ja escrit no acaba d’acomplir les meves expectatives sobre el que és viure. Potser prefereixo pensar que els errors els provoco jo triant un mal camí, que no he lluitat prou per allò que volia i no he aconseguit o que tot això podria haver estat d’una altra manera si ho hagués plantejat diferent. 

Suposo que tot i que a ningú li agrada pensar en aquestes coses, com va dir algun savi, “tot s’acaba”  i fins i tot les millors persones amb les que es trobem al llarg de la nostra vida o les oportunitats més bones d’alguna manera desapareixen, s’esvaeixen i ens deixen un buit que res o ningú pot emplenar de nou, ni  tampoc ho pretenem. O jo almenys.

Però com diu el gran Fito “todo empieza cerca del final” és a dir, que tot final no deixa de ser un inici, una porta oberta a les infinites possibilitats. Després, ja serà tasca de cadascun triar un nou camí i fer-lo com qui comença de nou a donar els primers passos. Aprendre a tancar les portes i a obrir-ne de noves, intentant estancar-se el mínim temps possible i valorar una mica més el que ens envolta, la nostra rutina fins i tot.  

No acabo d’entendre perquè però a vegades tendim a no donar importància al moment que estem vivint, no pensem que aquell pot ser l’últim cop que veiem a aquella persona, l’última vegada que escoltem la seva veu, que el mirem als ulls, l’últim petó o abraçada que li donem. Sempre tenim la seguretat interior de que n’hi hauran, com es sol dir, més i millors oportunitats. Quants cops hem sentit que alguna cosa mai s’acabaria, que seria eterna?

I llavors, en uns instants, els eterns es converteixen en eteris i la seguretat interior es desarma com un esquelet fràgil que ens protegia...

Black and White

Uns passos apropant-se. Sigil•losos, calculadors. Quasi sense poder veure res per la manca de llum del carreró on ens havíem de reunir vaig poder distingir una ombra avançant cap a mi que m’era massa familiar, un moviment de cames al caminar que no podia no reconèixer. La presència d’Ell tan a prop de nou. Quant temps havia passat des de l’última vegada?

Es va apropar fins a la meva orella, s’hi va detenir uns minuts que se’m van fer curts perquè podia escoltar de nou la seva respiració. Conforme em va començar a parlar i em va agafar de la mà vaig notar una punxada molt aguda al costat esquerre i vaig sentir el verí recorrent-me el cos a poc a poc, avançant per les arteries a pas lent però decidit, fluint per dins meu fins a ocupar-ho tot, fins a no poder pensar en res més que en el dolor. Vaig notar com la seva presència sacsejava l’interior del meu cos violentament. El dolor fluïa lliurement ara i vaig anar tancant els ulls fins a perdre la noció de tot i em vaig deixar endur.

                                               Malta 2010

Fotogrames

I en un instant, en un record, en una imatge el rosat dels teus llavis davant meu, parlant i somrient com mai i el cel blau fosc (quasi negre, com la pel•lícula) . Aquell fotograma que tinc gravat amb foc al pensament i que tantes pluges ha vist caure. I de nou immersa en el record llunyà, les llums del passeig que es fonen amb el temps com la resta de imatges d’aquella nit d’ara ja fa massa. Aquest fragment robat del passat que retinc al cap hauria de ser prohibit, cremat, eliminat, esborrat pel pas del temps, com tantes cares, com tants noms que no importen ja i que el vent ha fet desaparèixer de la sorra de les meves platges. I tu em continues mirant, amb la mateixa cara i el mateix somriure, sense dir res més, sense avançar a la meva existència però sense desaparèixer d’ella tampoc. Sense deixar-te estimar però fent que t’odiï cada dia una mica menys per no ser qui jo vull que siguis. I la calma arriba i marxa de nou, per a tu clar. Jo ja no conec què és la calma.

Good morning Malta =)!

Complexe d'Amélie

Per a qui tingui una estona i es vulgui distreure, trieu una de les frases de la pel·lícula d'Amélie (d'aquestes o si en teniu alguna altra que us agradi més i comenteu què us agrada o desagrada de la peli ) i si a algú li repateja Amélie doncs que la critiqui Jajaja

No son buenos tiempos para los soñadores.

La vida no es más que un interminable ensayo de una obra que jamás se estrenará.     

Cuando un dedo apunta al cielo, el tonto mira el dedo.  

La suerte es como el Tour de Francia, lo esperas todo el año y luego pasa rápido. Las oportunidades hay que atraparlas deprisa, sin dudar. 

La angustia por el paso del tiempo nos hace hablar del tiempo que hace.    

31 de agosto a las 4:00 de la mañana. Amelie es sorprendida por una idea deslumbrante, se propone encontrar al propietario de la caja de recuerdos donde quiera que este y restituirle su tesoro, decide que: si él se conmueve, dedicará su vida a ayudar a los demás, sino... pues nada.       

 

Sin ti las emociones de hoy no serían más que la piel muerta de las de ayer.    

 

Amelie tiene de repente la extraña sensación de estar en total armonía consigo misma, en ese instante todo es perfecto, la suavidad de la luz, el ligero perfume del aire, el pausado rumor de la ciudad. Inspira profundamente y la vida ahora le parece tan sencilla y transparente que un arrebato de amor, parecido a un deseo de ayudar a toda la humanidad la empapa de golpe.      

Verá, mi pequeña Amelie, usted no tiene los huesos de cristal, podrá soportar los golpes de la vida, si usted deja pasar esta oportunidad con el tiempo su corazón se ira haciendo seco y frágil como mi esqueleto. ¿A que espera? ande, vaya a por él.

Preparant maleta... Malta! =)

Alegria que és festa major!

Fotografia ( Segona part)

Pel que fa a la primera part i considerant que l'Àlex és bipolar i va votar dos cops i per tant l'he comptat com a dues persones jajaja el ranking de fotos anteriors queda de la següent manera:

Fotografia 6: El poder del nazisme ( 22 punts)
Fotografia 5: Arribada de l'home a la lluna (15 punts)
Fotografia 3: Portada National Geographic + Fotografia 2: Rockefeller center (Empat amb 12 punts)

Fotografia 4: 1989 Cau el mur de Berlín +  Fotografia 1: Che Guevara. (Empat amb 10 punts)

Fotografia 10: Raising the flag on Iwo Jima. (9 punts)

Fotografia 9: Muerte de un miliciano. Robert Capa + Fotografia 7: Beatles - Abbey Road (Empat amb 5 punts)
Fotografia 8: Iraq, camp de prisioners. (2 punts)

 Noves fotos:

Fotografia 11. Bomba atòmica de Nagasaky

Fotografia 12. Atemptats 11-S Premi Pulitzer 2001

Fotografia 13.  Albert Einstein

Fotografia 14.  Guerra de Vietnam Premi Pulitzer 1972

Fotografia 15.  Plaça de Tiananmen Premi Pulitzer 1989

Fotografia 16.  Kevin Carter- Premi Pulitzer 1994

Fotografia 17.  Premi Pulitzer 1980 Mike Wells

Fotografia 18. Frank Fournier - Premi Pulitzer 1985

Fotografia 19. Malcolm W. Browne - Premi Pulitzer 1963

Fotografia 20. Stanley Forman - Premi Pulitzer 1975

Manera de puntuar: Es puntuen 3 fotografies amb puntuacions de +2, +5 i +10. Si algú posa més d'una puntuació agafaré la primera per a calcular la puntuació final.

Promesas que no valen nada

 

A vegades tot el que tenim no és suficient per a continuar.
Per sort, només a vegades.

Un toc d'humor!

Analitzeu l'anunci siusplau, no té desperdici. No sé quanta estona vam estar rient d'això:

Somriuríem amb ganes i diríem amables que fa temps que ho tenim bastant clar...

Tens por, petit. La solitud ens ha fet desconfiar massa els uns dels altres. I ara res es dibuixa definit si no que tot es mostra com una bafarada de fum negre confós i difús, com un intent inútil de fer créixer alguna cosa en una terra que sembla haver estar abandonada i castigada pels nostres records.

Si confies en mi farem que a poc a poc els ulls s’entenguin i les mirades es sàpiguen comprendre fins i tot a les fosques. Si em deixes, farem que les paraules flueixin sense complexes i que els gestos s’acostumin els uns als altres fins a somriure quan coincidim fent alguna cosa absurda i sense lògica. Després, si vols, també s’entendran les mans i els cossos que no es cansaran de retrobar-se dia rere dia amb la mirada atenta de la lluna i dels estels. I mirarem el cel i jugant amb els peus dins l’aigua t’explicaré aquella historia de la constel•lació d’Orió que em fa sentir petita davant la immensitat de tot allò que no sabrem mai... i per què no, et besaré.

Va! Que ara que no paro de fer fotos si que intentaré posar-m'hi i no deixar això tres anys penjat!
Un petó per a tots els que aneu passant per aquí de tant en tant! :)

06:00 am

Els girs de 180º no són el meu punt fort però caldrà intentar-ho de nou.

Bon estiu! Que encara no us l'havia desitjat!

03:00 a.m

Estic perduda.Vols ser el meu nord?

Recta final

"I estimàvem amb la força del que no

ha patit ferides.

Amb la set insolent del que ho vol tot

d'un glop i sense glaçons,

al so de tantes cançons."

"I estimem tant malgrat haver patit

mil i una ferides,

convençuts que el futur serà de qui

es begui la vida d'un glop

al so d'alguna cançó..."

Amb moltes ganes de fer fotos! Un petó :)

A vegades m'agradaria poder aturar el temps...

Sento tenir això abandonat. Prometo recuperar-lo, poc a poc.
Penjo un text de fa algun temps  però que em segueix agradant:

A vegades me n’adono de que sóc com un nen petit que, rere els ulls plens d’il•lusió i alegria, es queixa insolentment perquè ha emprés el vol amb massa embranzida. A vegades amb la innocència d’un infant també, somric quan me n’adono de que el que realment és important és el fet d’estar volant i que la tècnica de qualsevol moviment no és més que un tràmit sense importància per assolir la perfecció del que desitgem.

I ara que planejo sobre els caps de la gent i les cases, aquestes se’m fan cada cop més diminutes als ulls fins que els tanco i decideixo imaginar per avançat què hi haurà sota el meus passos. Ara, des del meu refugi aeri, entenc que l’orientació, l’equilibri i la intuïció per a interpretar els vents se’m mostren com a secrets que algú va guardar fa temps en algun lloc fosc de la meva memòria. I és com si l’aprenentatge estigués sent només el recordatori d’una lliçó que el cos feixuc va voler oblidar fa temps.

Llavors planejo sobre la ciutat i m’assec a algun lloc on la mirada es pugui perdre en la línia que separa els estrats de la metròpoli. Un lloc on el soroll dels vianants no desviï els meus pensaments. I somric. Somric com somriuria algú que té la certesa de que el causant de que tot sigui més senzill i harmoniós ets Tu tot i no tenir-ne cap prova que ho demostri. I potser per tot això puc dir que des de que et conec que és com estiu.

Un petó!

Diumenge tarda (continuació)

Resultes decepcionant i adictiu, quina estranya combinació. Estic exposant-me a pressions cardíaques massa altes gratuïtament. A vegades sembla que no aprengui. Se m’està oblidant ja com han de ser les persones...

 

Últimament no veig res en clar.

Fotografia (Primera part).

Fa un temps vaig començar a recopilar fotografies que trobo que han estat transcendentals al llarg de la historia i vaig decidir que les aniria penjant de 10 en 10 perquè les anéssiu votant i opinéssiu sobre elles si us ve de gust. Aquí va la primera tanda. Decidiu segons els vostres propis criteris: composició, rellevància històrica, etc.

Manera de puntuar: Es poden puntuar fins a 3 fotografies amb puntuacions de +10, +5  i +2.

Fotografia 1: Che Guevara.

  

Fotografia 2: Rockefeller center.

Fotografia 3: Portada National Geographic

Fotografia 4: 1989 Cau el mur de Berlín

Fotografia 5: Arribada de l'home a la lluna.

Fotografia 6: El poder del nazisme.

Fotografia 7: Beatles - Abbey Road

Fotografia 8: Iraq, camp de prisioners.

Fotografia 9: Muerte de un miliciano- Robert Capa.

Fotografia 10: Raising the flag on Iwo Jima.