Rareses. Capítol 2: Síndrome de Capgras o Síndrome del doble o de l'impostor

El síndrome de Capgras és un trastorn en que el malalt creu que els seus coneguts, en especial la seva parella o un familiar molt proper, han estat substituïts per actors o impostors que tenen la mateixa aparença . Aquest síndrome psicòtic és comú en pacients amb esquizofrènia encara que també s’ha observat després de certes lesions cerebrals o en determinats casos de demència.

Rep aquest nom en honor a Jean Marie Joseph Capgras, un psiquiatra francès que va descriure la malaltia i li va donar el nom de “l'illusion des sosies” o “ la il·lusió dels dobles” al 1923. Capgras es va centrar en el cas d’una dona de 74 anys que afirmava que el seu marit havia estat reemplaçat per un substitut. A la resta de familiars, en canvi, els reconeixia sense cap problema. Capgras descriu com la malalta rebutjava dormir amb “el substitut” i fins i tot havia demanat una pistola per tal de defensar-se si intentava apropar-se a ella.

La malaltia està relacionada amb la pèrdua del reconeixement de les cares familiars i es creu que podria tenir com a base patològica una desconnexió entre els sistemes de reconeixement visuals i la memòria afectiva. Aquest síndrome es va veure en moltes persones que presentaven prosopagnosia: fenomen de poder veure cares però no reconèixer-les (tot i poder veure i reconèixer altres objectes). Al 1990, els psicòlegs Haydn Ellis i Young Andy van publicar al British Journal of Psychiatry, la hipòtesi de que també podia haver-hi afectats pel síndrome que no patissin prosopagnosia i que per tant, el que tinguessin malmès fos el sistema que produeix l’activació emocional a cares conegudes. 

Al 1997, Ramachandran presenta la hipòtesi de que l’origen del síndrome de Capgras és una desconnexió entre el còrtex temporal, lloc de reconeixement dels rostres i el sistema límbic, que és el que regula les emocions. 

Aquest síndrome s’ha utilitzat com a recurs a llibres i pel·lícules de ciència ficció com a La invasió dels lladres de Cossos, Desafío Total i Les dones perfectes. També apareix a la historia de John W. Campbell "¿Quién vive?", que va ser utilitzada com a base per a la pel·lícula de 1982 “La Cosa” i al conte de Shirley Jackson "The Beautiful Stranger”. 

Rareses.Capítol 1: Síndrome d'Stendhal o Sobredosi d'art.

Obro nova secció: "Rareses" on analitzaré de tant en tant transtorns estranys mèdics/psicològics que em semblin curiosos o insòlits, espero que no us espanteu gaire amb les coses que vagi publicant. Començo amb un dels meus preferits, el Síndrome d'Stendhal:

El Síndrome d'Stendhal o Síndrome de Florència és un trastorn psicosomàtic que pateixen algunes persones al contemplar art, especialment quan hi ha una gran quantitat d’obres d’art en un mateix lloc o obres de gran bellesa i reconeixement i aquestes s’observen en un espai de temps reduït i en una mateixa ciutat. També s’utilitza aquest terme pels casos en que succeeix el mateix a l’observar paisatges insòlits de la natura.

Té aquest nom perquè Stendhal va ser el primer en descriure’n els símptomes després de fer una visita al 1817 a la Basílica de la Santa Creu a Florència al seu llibre “ Napols i Florència: Un viatge des de Milà fins a Reggio”. Tot i que des de llavors es van descriure molts més casos, sobretot visitant la Galleria dels Uffizi, no va ser descrit com a síndrome fins al 1979 quan la psiquiatra Graziella Magherini en va descriure més de 100 casos de visitants a Florència.

A nivell fisiològic provoca taquicàrdia (augment del ritme cardíac), marejos, vertigen, desorientació, trastorns de percepció de sons i colors, sentiments persecutoris, ansietat, eufòria, confusió i fins i tot al•lucinacions. Afecta majoritàriament a dones entre 26 i 40 anys que viatgen soles i són especialment susceptibles les persones amb gran sensibilitat receptiva. El síndrome es manifesta com un estat d’ànim transitori i podria explicar-se per l’acceptació de que estem veient una obra que hem conegut/estudiat mitjançant llibres, etc i el fet d’assolir al nostre cap que és real.

Aquella sensació que tants hem sentit de veure'ns desbordats pel sentiment que un edifici, una pintura, una fotografia, una escultura o un paisatge ens provoca no està tan lluny de tot això. Si algun cop havieu sentit aquest magnetisme per alguna obra i no sabieu com s'anomenava el fenòmen, aquí ho teniu.

Un petó i fins la propera! ;)