B / N

“Disfrutamos del calor porque hemos sentido el frio.Valoramos la luz porque conocemos la oscuridad. Y comprendemos la felicidad porque hemos conocido la tristeza”

 David Weatherford

Nubes

"No habrá una sola cosa que sea
una nube. Lo son las catedrales
de vasta piedra y bíblicos cristales
que el tiempo allanará. Lo es la Odisea,
que cambia como el mar. Algo hay distinto
cada vez que la abrimos. El reflejo 
de tu cara ya es otro en el espejo 
y en el día es un dudoso laberinto.

Somos los que se van. La numerosa
nube que se deshace en el poniente
la rosa se convierte en otra rosa.
Eres nube, eres mar, eres olvido.
Eres también aquellos que has perdido."

Nubes - Jorge Luís Borges

Ser valientes...

Encadenar lo frágil

"A veces me despierto sin querer. Puedo verte cuando no me ves.  Dormida a mi lado. Y me apoyo en tu corazón.Y te canto en una canción. Lo que nunca te digo. Si pudiera abrazarte. Tan fuerte. Consiguiera quedarme. Dentro para siempre. Moriría por ti. Moriría por ti. Como mueren los valientes. A veces me quiero despertar. Necesito oírte respirar. Para sentirme vivo. Y hago surcos por el edredón. Como un rompehielos que va. Escribiendo en el ártico. Si pudiera explicarte todos mis silencios. Sólo son laberintos en los que te pierdo. Viviría por ti. Viviría por ti. Como viven los valientes..."

Ojos que no ven corazón que no siente.

Y dijo algo como:

- En todas las lenguas del mundo hay un mismo dicho: ojos que no ven corazón que no siente. Pues yo afirmo que no hay nada más falso que eso; cuanto más lejos, más cerca del corazón están los sentimientos que intentamos sofocar y olvidar. Si estamos en el exilio, queremos guardar cada pequeño recuerdo de nuestras raíces, si estamos lejos de la persona amada, cada persona que pasa por la calle nos hace recordarla.

[...]

Y es en ese momento cuando se escriben los libros, se pintan los cuadros, porque no queremos y no podemos olvidar quiénes somos.
Al final del culto, fui hasta él y le di las gracias: le dije que era una extranjera en una tierra extranjera, y le agradecí que me recordase que lo que los ojos no ven el corazón lo siente.

Y por haber sentido tanto, hoy me voy...

Once minutos- Paulo Coelho 

La vida és bonica però a vegades complicada... tant se val!

"Aquest home puja l'escala lentament
i cada set graons s'atura a reposar
aparentment absort i amb aire consirós,
et fa pensar en algú que havies conegut
potser en una altra vida més clara i més feliç 

o que tal volta havies només imaginat.

Ara que els anys t'han fet adust i recelós

li enveges l'esperança que saps que no ha perdut

i voldries parlar-hi del temps que heu compartit,
però s'allunyarà i tot el que en podràs

retenir serà l'ombra fugaç de tu mateix

reproduïda en una seqüencia de claror

que amb el vaivé dels anys potser s'esvairà.

Tant se val, tanca els ulls, si cal, i deixa't dur

fins al cor del parany que entre ingenu i subtil

t'ha preparat algú que coneixes prou bé;

Juga a perdre la por i escriu a quansevol

paret de casa teva tots els noms que han omplert

de llum la teva vida, per dir-los un a un 

i  no sentir-te mai ni abandonat ni sol."

El parany- M.M. i Pol

Sorry seems to be the hardest word...

  It's sad, so sad

It's a sad, sad situation

And it's getting more and more absurd

It's sad, so sad

Why can't we talk it over?

Oh it seems to me

That sorry seems to be the hardest word...

Complexe d'Amélie

Per a qui tingui una estona i es vulgui distreure, trieu una de les frases de la pel·lícula d'Amélie (d'aquestes o si en teniu alguna altra que us agradi més i comenteu què us agrada o desagrada de la peli ) i si a algú li repateja Amélie doncs que la critiqui Jajaja

No son buenos tiempos para los soñadores.

La vida no es más que un interminable ensayo de una obra que jamás se estrenará.     

Cuando un dedo apunta al cielo, el tonto mira el dedo.  

La suerte es como el Tour de Francia, lo esperas todo el año y luego pasa rápido. Las oportunidades hay que atraparlas deprisa, sin dudar. 

La angustia por el paso del tiempo nos hace hablar del tiempo que hace.    

31 de agosto a las 4:00 de la mañana. Amelie es sorprendida por una idea deslumbrante, se propone encontrar al propietario de la caja de recuerdos donde quiera que este y restituirle su tesoro, decide que: si él se conmueve, dedicará su vida a ayudar a los demás, sino... pues nada.       

 

Sin ti las emociones de hoy no serían más que la piel muerta de las de ayer.    

 

Amelie tiene de repente la extraña sensación de estar en total armonía consigo misma, en ese instante todo es perfecto, la suavidad de la luz, el ligero perfume del aire, el pausado rumor de la ciudad. Inspira profundamente y la vida ahora le parece tan sencilla y transparente que un arrebato de amor, parecido a un deseo de ayudar a toda la humanidad la empapa de golpe.      

Verá, mi pequeña Amelie, usted no tiene los huesos de cristal, podrá soportar los golpes de la vida, si usted deja pasar esta oportunidad con el tiempo su corazón se ira haciendo seco y frágil como mi esqueleto. ¿A que espera? ande, vaya a por él.

Preparant maleta... Malta! =)

Recta final

"I estimàvem amb la força del que no

ha patit ferides.

Amb la set insolent del que ho vol tot

d'un glop i sense glaçons,

al so de tantes cançons."

"I estimem tant malgrat haver patit

mil i una ferides,

convençuts que el futur serà de qui

es begui la vida d'un glop

al so d'alguna cançó..."

Amb moltes ganes de fer fotos! Un petó :)

Big Fish

Ahir, mig avorrida, vaig decidir mirar aquesta pel•lícula, que és una de les tantes que tenia pendents de les que em va recomanant la gent i que sempre dic que veuré i mai ho faig. I haig de dir que em va sorprendre gratament tant per l’argument i les reflexions que se’n deriven com pel tractament de la imatge, escenaris i personatges que s’hi recreen. Com sempre, el gran Tim Burton em va enganxar amb una de les seves històries entre la ficció i la realitat. Cal dir que la seva manera de tractar aquesta frontera ficticioreal i de moure’s amb tanta naturalitat per aquesta corda fluixa entre allò que ens és proper i quotidià i allò que veiem tan llunyà i que fins i tot ens resulta absurd sempre m’ha cridat l’atenció.

Al film es combinen el drama i la fantasia amb petits detalls propers a la comèdia. El director dibuixa a pinzellades una història (guió original del novel•lista Daniel Wallace) d’aquelles que intenten entretenir i alhora deixar-te amb preguntes obertes per a fer-ne una reflexió posterior.

Entre un conte i un relat familiar se’ns presenta un fill que analitza les històries que entre deliri i deliri deixen entreveure’s de la boca del seu pare malalt. Un fill obsessionat amb conèixer la veritat freda i rígida de la vida del seu pare i que no se n’adona de que les històries que aquest li ha explicat mai han estat tan lluny de la realitat.

Un relat ric en metàfores i figures retòriques que no pretén ser més que una oda a aquelles persones que ens expliquen històries, que les decoren, les embelleixen i les fan seves sense buidar-les del significat. Un elogi als escriptors i conta contes que des de fa segles ens il•lustren amb veritats més o menys fictícies.

Potser el que més m’ha agradat és el debat interior que et queda desprès de veure-la i que gira entorn a la pregunta sobre si només hi ha una única veritat de les coses i fets que coneixem, que equivaldria al concepte de “veritat racional” o si per contra, existeix també una veritat emocional, és a dir, una veritat adornada i atractiva plena dels matisos del qui ha viscut la historia. Les veritats emocionals contenen en part el record distorsionat del que va ser i tot i que no li treure’n veracitat a la història, afegeixen una part fantasiosa i difícil d’entendre pels ulls de l’observador extern. I un cop arribats fins aquí, jo em pregunto:

Quina és la veritat que volem conèixer realment?

Quina ens fa més feliços?

És lògic considerar que una és més vàlida que l’altra?

Un altre punt important a destacar del guió és que ens vol mostrar que cal acceptar a les persones tal i com es mostren, sense exigir saber els seus pensaments més profunds i intentant descobrir el que cadascú guarda dins seu a partir de l’essència de la part visible.

Podríem dir doncs que una persona és el que ens mostra?

El que es guarda?

La combinació de les dues?

Realment importa conèixer la part que no ens vol mostrar algú? De què ens serveix?

En fi, no m’enrotllo més. Deixo moltes preguntes enlaire que si voleu podeu comentar!

Espero que si teniu una estoneta us la mireu i a part d’això, només afegir que la imatge, els escenaris, els colors, el vestuari, els personatges, els plans d’algunes escenes i alguns detalls són espectaculars.

Frases a: http://atrossos.blogspot.com

Valoració: Molt recomanable