Ahir, mig avorrida, vaig decidir mirar aquesta pel•lícula, que és una de les tantes que tenia pendents de les que em va recomanant la gent i que sempre dic que veuré i mai ho faig. I haig de dir que em va sorprendre gratament tant per l’argument i les reflexions que se’n deriven com pel tractament de la imatge, escenaris i personatges que s’hi recreen. Com sempre, el gran Tim Burton em va enganxar amb una de les seves històries entre la ficció i la realitat. Cal dir que la seva manera de tractar aquesta frontera ficticioreal i de moure’s amb tanta naturalitat per aquesta corda fluixa entre allò que ens és proper i quotidià i allò que veiem tan llunyà i que fins i tot ens resulta absurd sempre m’ha cridat l’atenció.
Al film es combinen el drama i la fantasia amb petits detalls propers a la comèdia. El director dibuixa a pinzellades una història (guió original del novel•lista Daniel Wallace) d’aquelles que intenten entretenir i alhora deixar-te amb preguntes obertes per a fer-ne una reflexió posterior.
Entre un conte i un relat familiar se’ns presenta un fill que analitza les històries que entre deliri i deliri deixen entreveure’s de la boca del seu pare malalt. Un fill obsessionat amb conèixer la veritat freda i rígida de la vida del seu pare i que no se n’adona de que les històries que aquest li ha explicat mai han estat tan lluny de la realitat.
Un relat ric en metàfores i figures retòriques que no pretén ser més que una oda a aquelles persones que ens expliquen històries, que les decoren, les embelleixen i les fan seves sense buidar-les del significat. Un elogi als escriptors i conta contes que des de fa segles ens il•lustren amb veritats més o menys fictícies.
Potser el que més m’ha agradat és el debat interior que et queda desprès de veure-la i que gira entorn a la pregunta sobre si només hi ha una única veritat de les coses i fets que coneixem, que equivaldria al concepte de “veritat racional” o si per contra, existeix també una veritat emocional, és a dir, una veritat adornada i atractiva plena dels matisos del qui ha viscut la historia. Les veritats emocionals contenen en part el record distorsionat del que va ser i tot i que no li treure’n veracitat a la història, afegeixen una part fantasiosa i difícil d’entendre pels ulls de l’observador extern. I un cop arribats fins aquí, jo em pregunto:
Quina és la veritat que volem conèixer realment?
Quina ens fa més feliços?
És lògic considerar que una és més vàlida que l’altra?
Un altre punt important a destacar del guió és que ens vol mostrar que cal acceptar a les persones tal i com es mostren, sense exigir saber els seus pensaments més profunds i intentant descobrir el que cadascú guarda dins seu a partir de l’essència de la part visible.
Podríem dir doncs que una persona és el que ens mostra?
Podríem dir doncs que una persona és el que ens mostra?
El que es guarda?
La combinació de les dues?
Realment importa conèixer la part que no ens vol mostrar algú? De què ens serveix?
En fi, no m’enrotllo més. Deixo moltes preguntes enlaire que si voleu podeu comentar!
Espero que si teniu una estoneta us la mireu i a part d’això, només afegir que la imatge, els escenaris, els colors, el vestuari, els personatges, els plans d’algunes escenes i alguns detalls són espectaculars.
Frases a: http://atrossos.blogspot.com
Valoració: Molt recomanable
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
ResponderEliminarEste comentario ha sido eliminado por el autor.
ResponderEliminarEste comentario ha sido eliminado por el autor.
ResponderEliminarEste comentario ha sido eliminado por el autor.
ResponderEliminarEste comentario ha sido eliminado por el autor.
ResponderEliminarEste comentario ha sido eliminado por el autor.
ResponderEliminarEste comentario ha sido eliminado por el autor.
ResponderEliminarMe la baixo i demà et dic. M'encanten les pel·lis que et fan pensar!! ^^
ResponderEliminarMe la baixo i ja et dic! M'encanten les pel·lis que et fan pensar!!
ResponderEliminarPD: No sé què cony passa amb Blogger però em donava error al comentar, després han sortit 10 comments de cop, ara no apareix cap... Si veus que surten molts comentaris seran meus casi segur, ho sento! ^^"
Fascinant, fantàstica, preciosa, emotiva. M'ha agradat moltíssim i m'ha portat a la ment les teves preguntes. Després, amb més temps, comento alguna cosa més.
ResponderEliminarHauré d'estar atent a les teves recomanacions!
A mi em va agradar molt :)
ResponderEliminarAra em passo per l'altre blog per mirar les frases.
Un petó!
Ara que ho penso em vaig deixar de comentar aquestes preguntes que planteges, així que ho intentaré:
ResponderEliminarQuina és la veritat que volem conèixer realment?
Quina ens fa més feliços?
És lògic considerar que una és més vàlida que l’altra?
Si donem per suposat que existeix més d'una realitat, o si més no, una realitat única matissada dins el cap de cadascún de nosaltres, aleshores suposo que et pots trobar diferents opinions: els cobards que defensin la realitat emocional per no enfrontar-se als problemes de la racional, els que et defensin la realitat racional per crear una existència més igualitària i justa, qui et digui que la pròpia realitat és el que ens enriqueix com a persones.. així que suposo que mai ens posariem d'acord del tot.
Són preguntes molt difícils, si partim de què la felicitat es basa en la ignorància (no necessàriament despectiva) aleshores la realitat emocional i subjectiva ens farà més feliços, sinó no. I no sé per què sempre acabo pensant que hi ha massa coses per acceptar com per poder ser feliços només amb una única i crua realitat, a vegades cal creure en coses que l'experiència de la majoria o la història no ens han demostrat per apropar-nos una mica a la felicitat. A vegades són els petits matissos personals els que ens fan ilusionar-nos.
Podríem dir doncs que una persona és el que ens mostra?
El que es guarda?
La combinació de les dues?
Realment importa conèixer la part que no ens vol mostrar algú? De què ens serveix?
Uf, difícil també. Crec que una persona és la combinació de les dues coses. Hem de suposar que mai ho sabrem tot d'una persona, i més tenint en compte que ja ens costa conèixe'ns bé a nosaltres mateixos... Així que hem d'intentar filar prim, estar atents als detalls, però mai ho sabrem tot, cadascñu té la seva intimitat i guarda alguns pensaments només per a ell, per tant sempre serem una combinació entre tot allò que diem i tot allò que callem, o que només deixem intuir per la mirada, els gestos, algunes reaccions... pels foradets on s'escapen els sentiments i allò més profund de nosaltres.
Per tant, no sé fins a quin punt serveix capficar-se en allò que no sabem de les persones, hem de trobar l'equilibri entre allò que ens diu, allò que podem intuir i allò que sempre serà misteri, allò que sempre farà que tinguem ganes de conèixer una mica més a l'altre, d'interessar-nos, d'endinsar-nos i alhora de respectar-lo.
No sé si he divagat massa, espero que no xD Un petó i que comencin bé les classes :)