En blanc

Sortia a córrer per oblidar-se de tot. Era la única manera de buidar el cap per complet, de omplir-lo de l’harmonia i de la puresa del blanc que produeix l’absència d’idees.

En aquells dies en que tot li rondava pel cap i notava com els pensaments li produïen ja les primeres palpitacions que vestigiaven un mal de cap i un malestar general posterior, sortia a córrer fins a perdre el sentit. Amb el cap embotat i sense ganes, s’enfundava dins d’aquelles malles velles que havien estat oblidades dins l’armari feia tant de temps. Oscil•lava. Mirava amb recel el llit que havia abandonat feia escassos moments i baixava les escales en silenci fins que arribava a les últimes i les deixava enrere d’un salt.

Un cop era a fora començava a moure les cames a un ritme lleuger i volàtil, sense pressa. I conforme avançava se n’adonava de que havia d’oblidar-se de massa coses, de massa cares i mirades, de massa somnis enfundats i precintats que mai faria servir.

A poc a poc notava com els braços i la cara se li glaçaven amb l’aire fresc que assaboreixen els qui matinen i deixava que el fred s’escampés per tot el cos. Primer per fora i després per dins, deixant que l’esòfag i les cordes bucals quedessin també congelades d’aquella manera tan natural. Conforme anaven passant els minuts algun batec desorbitat apareixia i desapareixia per art de màgia trencant el ritme crònic i rutinari i el que abans era fred ara era un caliu intens del qui s’asseu a la vora del foc. Accelerava. Anava cada cop més ràpid i no se n’adonava però ara tot li semblava més lleuger. No tenia rumb, ni un itinerari, ni tan sòls una limitació horària. Corria tan ràpid com podia fins que perdia el control. Per moments notava com la sang li envermellia les galtes i com el cor bombejava més accelerat, sístole-diastole-sistole, centenars de cops. Estava al límit. Escoltava la seva respiració profunda i insuficient i notava com les cames feien un últim esforç per accelerar, per arribar una mica més lluny.

Passat un temps, arribava el clímax, un punt en que notava que el cap se li anava, que es marejava i just en aquell moment se sentia en pau amb si mateixa, amb el cap buit d’absurdes teories sobre la realitat i la vida. Tancava els ulls i només escoltava el cor, els batecs cada cop més forts i contundents, el ritme accelerat i continuava corrent extasiada en els últims metres d’agonia, sense saber a vegades on era. En blanc. Completament en blanc. I llavors...prou!

L’aire ja no li arribava i tot d’una s’aturava en sec i es deixava caure sobre algun d’aquells camps d’herba. Sense ser-ne plenament conscient sentia la mort i després deixava entrar una mica d’aire als pulmons i l’expulsava sanglotant. I d'aquesta manera notava com la vida tornava a crèixer plena i nova dins seu mentre l’aire consumit se li escapava a bafarades. S’asseia i mirava al seu voltant, es refeia,  exhausta.

Llavors, caminava cap a casa notant  la brisa sobre els cabells que reposaven i jugaven distrets amb l'aire.  El mateix aire que ara sentia en excés. I escoltava de nou el món, la ciutat obrint-se pas amb els primers raigs de sol i les impertinents botzines dels cotxes que ara la feien somriure.