Bon Nadal!

On / Off

En la foscor, deixar que els ulls s’acostumin i observar detingudament la textura de la teva pell gràcies a un encertat raig de llum que entra perquè el dia ja despunta. Són les 6h. Endevinar si els teus ulls són oberts o si no han pogut resistir el cansament i el teu cap ja és a algun somni a quilòmetres d’aquí. Saber si pots dormir plàcidament o si com a mi et sorgeix l’interrogant  de voler conèixer i  veure de més a prop els ulls que t’observen intrigats des de fa una bona estona. I retrobar-se amb les teves pupil·les i tenir ganes d’una abraçada per a no tocar ja més de peus a terra. Només això, una abraçada i passar la nit parlant fins que es faci de dia per  adormir-se sense saber qui ha estat l’últim en tancar els ulls.

Les nits d'estiu

Les nits d’estiu i la seva màgia, l’aroma que se’n desprèn i el gust del rom al daiquiri o al mojito. Deixar enfilar les nits i les hores i que es succeeixin un a un els temes de conversa, sense ordre ni lògica, simplement deixant fluir les paraules, alliberant-se d’elles. I que hi hagi llargs silencis de reflexió entre cada idea com si tot anés a càmera lenta. Fotografiar escenes amb els ulls per a retenir-les i que siguin el recurs de les llargues nits d’hivern on manqui la inspiració. Nits de bars i surrealisme o ajaguts a la vora de la piscina, tant és. I finalment arribar al llit a trenc d’alba amb la llum escolant-se pels petits forats de la persiana i tancar els ulls amb la remor d’un mosquit empipador que no m’esborra el somriure.

Las cosas no son lo que parecen...

Con el tiempo te das cuenta de que  acabas valorando únicamente aquellas personas y cosas realmente importantes, las que son capaces de dejar huella con un pequeño gesto o con pocas palabras, las que saben arrancarte una sonrisa cuando menos desearías darla o las que te tienen en cuenta cuando planean algo. El resto, al final, es puro entretenimiento, parte del decorado, máscaras, antifaces, pelucas y rímel. Utilería, atrezzo. Tacones que huyen sin mirar atrás, escondites y trampillas secretas donde desaparecer. Disfraces, pieles de camuflaje, gafas de sol y pintalabios.  Ilusiones al fin y al cabo, engaños que rellenan nuestra vida y que en ciertos momentos de debilidad y flaqueza sirven para que no parezca tan vacía y absurda.

Suerte

"No sé si es importante, pero nunca es demasiado tarde para ser quienes queremos ser... No hay límite en el tiempo, puedes empezar cuando quieras. Puedes cambiar o seguir siendo el mismo. No hay reglas para tal cosa. Podemos aprovechar oportunidades o echar todo a perder. Espero que hagas lo mejor. Espero que veas cosas que te asombren. Espero que sientas cosas que nunca sentiste antes. Espero que conozcas a gente con un punto de vista diferente. Espero que vivas una vida de la que estes orgulloso. Y si te das cuenta de que no es así......espero que tengas el valor de empezar de cero"

El curioso caso de Benjamin Button

Camins

Qui som i qui érem? – és una pregunta que em sol venir al cap sovint. I es que quan miro al meu voltant no hi reconec quasi res del que potser fa un any era la normalitat, el referent, la base. I se’m fa estrany. Estem en constant canvi i no ens en adonem. A poc a poc passen els mesos i quan volem ser-ne conscients la vida ja ho ha remenat tot una altra vegada, a pesar que solem dir que volem més i més canvis perquè som exigents amb tot el que ens envolta, inconformistes de mena. En cada decisió, en cada paraula i en cada gest hi ha un pas en una direcció que ni tan sols coneixem. I no és fascinant veure que a la llarga tots patim una metamorfosi i que els camins divergeixen cada cop més sense poder evitar-ho? 

On serem d'aquí a un any?

Sólo por hoy me derrumbo...

No tener tiempo para permitirse ni siquiera sentir o pensar

Cuando llegó a casa se dejo caer a peso muerto sobre la cama sin ni siquiera desmontarla y en la oscuridad juntó las rodillas contra el pecho y deseó poder borrar palabras y recuerdos de aquel día, decisiones que indirectamente su corazón había tomado hacia tiempo y que se negaba a aceptar. Sabía que su escudo  resistiria poco más, que se estaba desquebrajando por momentos y esa actitud de aparentar ser fuerte no iba a durar demasiado.

Y es que bajo aquel escudo había piel, piel que había sentido demasiado junto a todas aquellas personas que ahora le parecían extranjeros pese a hablar el mismo idioma.  Dejó que las lágrimas brotaran y bajasen haciendo eses hasta dejar la sabana empapada y respiró fuerte. Muy fuerte. La respiración se volvió asincrónica y descontrolada, demasiadas cosas que decir almacenadas en una misma persona…

Con las horas el ambiente se fue relajando, el sonido de las gotas de lluvia que repicaban contra la ventana era un potente calmante. Cuando pensó en sus caras fue recordando una a una sus palabras, esa insensibilidad era demasiado para ella. Echaba de menos todas aquellas risas en tantos lugares, todos aquellos momentos de apoyo y reflexión. A veces deseaba volver tanto a ellos… Donde estaban ahora esas personas que representa que tienen que ayudarte a salir cuando tu no ves la salida? Había tomado más de una decisión aquellos días y sabía que iba a ser difícil pero fuera como fuera iba a recuperar la persona que era antes de llegar a aquella tierra hostil que cada vez le parecía menos fértil.

Y es por eso que sólo por hoy me derrumbo. Permitídmelo. 

Sobrevuelo, paso los charcos por encima y hasta luego… Y si me dices que has venido, me lo creo y pienso: ¡Todo me da igual! Y aterrizo, agárrame los pies que no sé dónde piso... Quiero pasar pero no sé quien va primero y no me dejan de empujar. 

Quiero correr donde sólo se puede andar, quiero cantar donde no se puede ni hablar, quiero aparcar donde no se puede aparcar para después subir por la escalera de bajar. Quiero pasar toda la noche sin dormir leyendo un libro en blanco que hable sobre mi... Quiero escribir lo que ni yo puedo escribir para después poder bajar por la escalera de subir.

Ya despego y de repente vuelvo a ver lejos el suelo, me hago a la idea que me he ido y me lo creo y pienso: ¡No me va tan mal E investigo, ya sé que a veces no hago todo lo que digo pero resuelvo siempre bajo el aguacero aunque me tenga que mojar...

Quiero correr donde sólo se puede andar, quiero poder pintarme alas y volar, quiero escalar lo que ni yo puedo escalar para después reír con los motivos de llorar. Quiero pasar todo el día sin dormir leyendoun libro en blanco que hable sobre ti, quiero escribir lo que ni yo puedo escribir para después poder llorar con los motivos de reír...

Quiero correr donde sólo se puede andar, quiero poder pintarme alas y volar, quiero escalar lo que ni yo puedo escalar para después subir por la escalera de bajar... Quiero pasar toda la noche sin dormir para viajar, para pintar mi vida cada día vista desde aquí, quiero que escribas lo que no puedas decir para después poder llorar con los motivos de reír…

B / N

“Disfrutamos del calor porque hemos sentido el frio.Valoramos la luz porque conocemos la oscuridad. Y comprendemos la felicidad porque hemos conocido la tristeza”

 David Weatherford

Ara mateix

Ho sents tu també? Tot s’enlaira de nou i una força desconeguda t’empeny cap endavant! Un canvi de rumb inesperat, un nou vent que t’incita a creure que tot és possible. Amunt! Aixeca’t, alça el vol! Ets tu i no un altre qui pot canviar les coses que t’envolten! Ets tu qui pots aconseguir allò que desitges si lluites! Un crit que t’encoratja, unes mans que t’agafen i els peus que ja no toquen a terra. Les ganes de crear un nou camí que em mancaven durant tant de temps ara es barallen explotant amb idees disbaratades d’aquelles que tothom sap que no arribaran enlloc...

Com una nova dosi d’aire fresc. Tot és nou. Així és com em fas sentir...

 "Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible!"

Ara mateix - M.M i Pol 

Amb els dies comptats...

Es fa de dia a poc a poc i resto aquí des de fa hores. Observo com tènuement el sol es deixa entreveure i surto al balcó. Miro a l’horitzó, cap soroll, cap moviment: tot està en calma. La brisa freda i els galls que canten em desperten de cop: tremolo. Els cabells que ondegen al ritme del vent m’acaricien el coll i em fan agafar aquella aparença de boja despentinada que tant t’agradava... STOP Subjecto la barana negra i m’hi aferro molt fort amb els dits. Per a no sentir tant el mareig, per a no sentir tant l’espiral de força que em convida a caure. Tot em dóna voltes.  Reafirmo la posició dels meus peus i miro cap a un punt indeterminat al final d’allò que els meus ulls aconsegueixen veure. Et recordo. Tot el que deies que seríem. Et recordo  amb els llavis humits i entreoberts i  el contrast que feien amb la pell seca. I les teves mans ara em semblen massa lluny com per agafar-les i em nego a sentir més això. Puc ser una pedra. Tot s’acaba, em repeteixo, tot s’acaba.

Amaneceres que no llegan

Cuando se sentaron a la mesa quedaban pocas cosas por decir y pocas cartas que mostrar. Las caras cansadas, anestesiadas del dolor crónico de todo aquello, de aquel manto turbio y gris de mentiras que durante tiempo les habían consumido. Él tenía la mirada sucia, oscura, distorsionada por la niebla de alrededor, muerta. Los mañanas sin futuro, sin proyectos, avanzando hacía caminos desconocidos de matorrales y vegetación frondosa donde no llega la luz. Ella, era un rio de lápiz de ojos avanzando por sus mejillas, lentamente, como la lluvia de afuera, triste. Las manos cubriendo su rostro, sus lágrimas y hasta un mechón de pelo que había decidido quedarse pegado en un pliegue de sus labios.

La voz ahogada, el silencio.

Parecía que se hubieran despertado de mal humor después de un ronco y largo invierno. Ella, el esmalte de uñas desgastado, dejando ver la superficie de la realidad tras ese color rojo barato que recordaba a los escaparates tristes en Navidad. Él, la barba sin afeitar y esos pliegues bajo los ojos de color purpúreo de tantos días sin dormir.

Un grito, un último grito.

La ciudad despertando ante sus ojos, los primeros valientes saliendo de sus portales con energía. Ciudadanos que han elegido un rumbo y recorren las calles con decisión. Algunos también se pierden. Y ha llegado la hora, se retiran hacia su refugio bajo las mantas para que la vida no los persiga hasta allí. Esperando amaneceres que no llegan.

Silencio.

Tres pàgines escrites per acabar resumint-ho tot en una frase...

Hay placeres efímeros que acaban siendo estrangulados por el dolor de todo lo que comportan después y hay dolores que engrandecen el alma y te recompensan con el tiempo.

Y como no sé decirlo de otra manera:

A mi, me dueles.

Fotografia (tercera part)

Com alguns sabeu fa molt temps vaig decidir fer això de pujar 10 fotografies que han marcat d’alguna manera un abans i un després a la història i deixar que la gent triï la seva preferida. De moment porto dos post sobre això i aquí us deixo el tercer. He decidit que quan en porti 10 (un total de 100 fotografies) agafaré les 10 més votades i les tornaré a per a que competeixin entre elles i triar la millor de totes o la més impactant. Us deixo les 10 fotos noves i els enllaços a les dues votacions anteriors per si algú no va votar i vol fer-ho ara:
 
Primer post: http://vivir-en-diferido.blogspot.com/2010/05/fotografia-primera-part.html

Segon post:  http://vivir-en-diferido.blogspot.com/2010/07/fotografia-segona-part.html

Recordo la manera de puntuar: Es puntuen 3 fotografies amb puntuacions de +2, +5 i +10. Si algú posa més d'una puntuació agafaré la primera per a calcular la puntuació final. Els criteris per a puntuar són lliures: moment que simbolitza la fotografia, bellesa, composició, impacte social, històric, etc.  

Fotos de la tercera entrega

Fotografia 21: Portada de Nirvana de Nevermind

Fotografia 22:  John Lennon i Yoko Ono

Fotografia 23: Marilyn Monroe

Fotografia 24: Dona jueva contra les forces israelís durant el
desallotjament dels asentaments a Cisjordania

Fotografia 25: El petó d'Alfred Eisenstaedt
(Final de la Segona Guerra Mundial)

Fotografia 26: Portada National Geographic

 Fotografia 27: Elliot Erwitt Colored man

 

Fotografia 28: Autobús ple de refugiats deixant Txetxènia:
Lucian Perkins

Fotografia 29: James Natchwey

Fotografia 30: El beso de Robert Doisneau

Resum de com van de moment les puntuacions:     

Fotografia 16: Kevin Carter- Premi Pulitzer 1994 (30 punts)
Fotografia 6: El poder del nazisme ( 22 punts)
Fotografia 11: Bomba atòmica de Nagasaky (20 punts)
Fotografia 5: Arribada de l'home a la lluna (15 punts)
Fotografia 17: Premi Pulitzer 1980 Mike Wells (15 punts)
Fotografia 3: Portada National Geographic (12 punts)
Fotografia 19: Malcolm W. Browne - Premi Pulitzer 1963 (12 punts)

Fotografia 2: Rockefeller center (12 punts)

Fotografia 4: 1989 Cau el mur de Berlín (10 punts)

Fotografia 1: Che Guevara. (10 punts)

Fotografia 10: Raising the flag on Iwo Jima. (9 punts)
Fotografia 15: Plaça de Tiananmen Premi Pulitzer 1989 (7 punts)

Fotografia 9: Muerte de un miliciano. Robert Capa (5 punts)
Fotografia 12 Atemptats 11S (5 punts)

Fotografia 7: Beatles - Abbey Road (5 punts)
Fotografia 14 Guerra de Vietnam (4 punts)
Fotografia 8: Iraq, camp de presoners. (2 punts)

Fotografia 20: Stanley Forman - Premi Pulitzer 1975  (2 punts)
Fotografia 13 Albert Einstein (2 punts)

Un petó i que vagi molt bé la setmana!

Nubes

"No habrá una sola cosa que sea
una nube. Lo son las catedrales
de vasta piedra y bíblicos cristales
que el tiempo allanará. Lo es la Odisea,
que cambia como el mar. Algo hay distinto
cada vez que la abrimos. El reflejo 
de tu cara ya es otro en el espejo 
y en el día es un dudoso laberinto.

Somos los que se van. La numerosa
nube que se deshace en el poniente
la rosa se convierte en otra rosa.
Eres nube, eres mar, eres olvido.
Eres también aquellos que has perdido."

Nubes - Jorge Luís Borges

La passió, que tot ho mou.

Reflexions després d'un dia perdudes per Barcelona...

 

Plovia. La pluja repicava fort contra els vidres de l’autobús i les gotes relliscaven vidre avall lleugeres i netes descrivint trajectòries indefinides, fines línies de polsim d’aigua esquitxant-ho i inundant-ho tot. I jo a dins, mirant a través de la finestra. Deixant enrere llums, veus i sons, taxis de groc i de negre i alguns vianants que es mullen a fora. I en cada segon, en cada instant els detalls del moment que no ha de tornar, la textura del seient rugós sota els meus dits, l’home del seient del costat que recolza els peus al seient de davant i que no sap que una estona després perdrà el mòbil.  La radio sona massa fort i ho emplena tot, a fora els aspersors reguen l’herba que la pluja ja ha mullat. Són les 4. Recolzo el cap al vidre i tanco els ulls uns segons, potser fins i tot passen alguns minuts.  Si vaig una mica més allà amb la ment visualitzo la tarda, el dia. L’herba embolcallant-nos en aquella facultat, 6 hores  a un bar parlant de tot i de res. Explicant històries que de ben segur només ens interessen a nosaltres i la música sonant, anant del rock fins al reggae i d’aquest al chill out. Un home amb rastes que es passeja pel local, el bombolleig i el fum, els aromes, la llum, la magnífica harmonia dels colors  i  el gust de xocolata amb nous que ara em ve al cap. Dolç i fugaç, com la majoria de coses bones que ens succeixen. Em deixo endur pels pensaments durant qui sap quants minuts d’absència d’allò que ens torna al pensament racional, uns quants minuts eterns i alhora massa curts.       

I torno a la realitat amb la frenada de l’autobús, em recolzo sobre el seient del davant per parar el cop. A fora,  em crida l’atenció un cartell amb la imatge publicitària d’en Guardiola a  banda i banda del vidre d’una parada d’autobús: “El motor d’un equip és la passió” anuncia. I em quedo paladejant aquestes paraules durant una bona estona i penso si la passió en realitat no és el motor de tot el que ens envolta encara que a vegades ens en oblidem. Perquè sense passió per les coses no seriem res, potser sense aquesta motivació pel que fem, pel que volem ser, pel que ens inquieta, no seriem més que autòmats, titelles, maniquins oblidats a un aparador des de fa massa temps. Després, la llum dels cotxes i els semàfors reflexant-se als bassals de la meridiana i a poc a poc els meus ulls tancant-se i les llums es difuminen...

Rareses. Capítol 2: Síndrome de Capgras o Síndrome del doble o de l'impostor

El síndrome de Capgras és un trastorn en que el malalt creu que els seus coneguts, en especial la seva parella o un familiar molt proper, han estat substituïts per actors o impostors que tenen la mateixa aparença . Aquest síndrome psicòtic és comú en pacients amb esquizofrènia encara que també s’ha observat després de certes lesions cerebrals o en determinats casos de demència.

Rep aquest nom en honor a Jean Marie Joseph Capgras, un psiquiatra francès que va descriure la malaltia i li va donar el nom de “l'illusion des sosies” o “ la il·lusió dels dobles” al 1923. Capgras es va centrar en el cas d’una dona de 74 anys que afirmava que el seu marit havia estat reemplaçat per un substitut. A la resta de familiars, en canvi, els reconeixia sense cap problema. Capgras descriu com la malalta rebutjava dormir amb “el substitut” i fins i tot havia demanat una pistola per tal de defensar-se si intentava apropar-se a ella.

La malaltia està relacionada amb la pèrdua del reconeixement de les cares familiars i es creu que podria tenir com a base patològica una desconnexió entre els sistemes de reconeixement visuals i la memòria afectiva. Aquest síndrome es va veure en moltes persones que presentaven prosopagnosia: fenomen de poder veure cares però no reconèixer-les (tot i poder veure i reconèixer altres objectes). Al 1990, els psicòlegs Haydn Ellis i Young Andy van publicar al British Journal of Psychiatry, la hipòtesi de que també podia haver-hi afectats pel síndrome que no patissin prosopagnosia i que per tant, el que tinguessin malmès fos el sistema que produeix l’activació emocional a cares conegudes. 

Al 1997, Ramachandran presenta la hipòtesi de que l’origen del síndrome de Capgras és una desconnexió entre el còrtex temporal, lloc de reconeixement dels rostres i el sistema límbic, que és el que regula les emocions. 

Aquest síndrome s’ha utilitzat com a recurs a llibres i pel·lícules de ciència ficció com a La invasió dels lladres de Cossos, Desafío Total i Les dones perfectes. També apareix a la historia de John W. Campbell "¿Quién vive?", que va ser utilitzada com a base per a la pel·lícula de 1982 “La Cosa” i al conte de Shirley Jackson "The Beautiful Stranger”. 

Extralimitar-se

Sobrepassar la línia. Travessar la frontera, el mur imaginari dels límits d’una relació, erròniament. Equivocar-se. Parlar més del que hauries o dir coses que no hauries d’haver dit perquè al cap i a la fi aquesta decisió era meva i només meva i perquè no pots trepitjar les coses d’aquesta manera. No respectar el codi d'una relació, burlar-lo i aixafar-lo. Per què total, tu sempre pots fer tot allò que et roti sense tenir repercussions perquè ets així. Doncs no, aquest cop no, aquest cop l’has cagat i assumeix les conseqüències.

Ser valientes...

Encadenar lo frágil

"A veces me despierto sin querer. Puedo verte cuando no me ves.  Dormida a mi lado. Y me apoyo en tu corazón.Y te canto en una canción. Lo que nunca te digo. Si pudiera abrazarte. Tan fuerte. Consiguiera quedarme. Dentro para siempre. Moriría por ti. Moriría por ti. Como mueren los valientes. A veces me quiero despertar. Necesito oírte respirar. Para sentirme vivo. Y hago surcos por el edredón. Como un rompehielos que va. Escribiendo en el ártico. Si pudiera explicarte todos mis silencios. Sólo son laberintos en los que te pierdo. Viviría por ti. Viviría por ti. Como viven los valientes..."

Ojos que no ven corazón que no siente.

Y dijo algo como:

- En todas las lenguas del mundo hay un mismo dicho: ojos que no ven corazón que no siente. Pues yo afirmo que no hay nada más falso que eso; cuanto más lejos, más cerca del corazón están los sentimientos que intentamos sofocar y olvidar. Si estamos en el exilio, queremos guardar cada pequeño recuerdo de nuestras raíces, si estamos lejos de la persona amada, cada persona que pasa por la calle nos hace recordarla.

[...]

Y es en ese momento cuando se escriben los libros, se pintan los cuadros, porque no queremos y no podemos olvidar quiénes somos.
Al final del culto, fui hasta él y le di las gracias: le dije que era una extranjera en una tierra extranjera, y le agradecí que me recordase que lo que los ojos no ven el corazón lo siente.

Y por haber sentido tanto, hoy me voy...

Once minutos- Paulo Coelho 

Espai fotografia: Quin és el límit de l'art?

Wafaa Bilal, potser aquest nom deixa indiferents a la majoria dels que llegiu això  però és el protagonista d’aquest debat que obro ara aquí.

Wafaa Bilal és un professor de fotografia i  imatge a la NYU Tsich School of Arts des de fa anys que ha protagonitzat diverses manifestacions artístiques que podrien ser qualificades com a transgressores o que buscaven sorprendre a l’espectador però aquest cop ha superat totes les expectatives amb la presentació del seu últim projecte: "The 3rd I", que fa al·lusió a "El tercer ull".

I en que consisteix la seva última bogeria? 

En implantar-se una càmera al cap. La càmera mesura uns 5 cm de diàmetre i està situada a la part posterior del crani subjectada per un suport de titani implantat mitjançant cirurgia. El projecte, que tindrà una durada d’un any, consisteix en captar imatges cada minut per tal de poder analitzar el que succeeix a les seves esquenes, el que ell no pot veure del seu dia a dia i fer-ne un estudi de la població i dels patrons de comportament.

La càmera es subjecta gràcies a un implant semblant al d’alguns piercings per magnetisme. Com és professor, s’ha compromès a tapar la càmera durant les classes per tal de preservar la privacitat dels seus alumnes.
Les imatges s’enviaran tant al Museu àrab d’art modern com a la web del projecte.

Cal destacar que aquesta no és la primera bogeria que fa aquest mateix autor, al 2007 es va tancar durant un mes a un museu on formava part d’una obra d’art on podia rebre bales de pintura a través d’una aplicació a un lloc web que és deia “Shoot an Iraqi”.

Aquí us deixo la web del projecte en qüestió per si voleu seguir-li la pista de tant en tant o saber una mica més de que va el tema i el video que explica una mica el procediment de insertar-li la càmera:

 http://www.3rdi.me/

I fins aquí puc dir! I vosaltres, que en penseu? Quin és el límit de l'art? Està justificat posar la salut en joc amb una operació per un projecte artístic?

Si això ha servit d'alguna cosa... el temps ens ho dirà!

Un petó