Amb els dies comptats...

Es fa de dia a poc a poc i resto aquí des de fa hores. Observo com tènuement el sol es deixa entreveure i surto al balcó. Miro a l’horitzó, cap soroll, cap moviment: tot està en calma. La brisa freda i els galls que canten em desperten de cop: tremolo. Els cabells que ondegen al ritme del vent m’acaricien el coll i em fan agafar aquella aparença de boja despentinada que tant t’agradava... STOP Subjecto la barana negra i m’hi aferro molt fort amb els dits. Per a no sentir tant el mareig, per a no sentir tant l’espiral de força que em convida a caure. Tot em dóna voltes.  Reafirmo la posició dels meus peus i miro cap a un punt indeterminat al final d’allò que els meus ulls aconsegueixen veure. Et recordo. Tot el que deies que seríem. Et recordo  amb els llavis humits i entreoberts i  el contrast que feien amb la pell seca. I les teves mans ara em semblen massa lluny com per agafar-les i em nego a sentir més això. Puc ser una pedra. Tot s’acaba, em repeteixo, tot s’acaba.