Si una cosa he descobert amb el pas del temps és que hi ha certes històries que quan neixen estan destinades a caure a l’oblit o a fracassar i en canvi, d’altres es creen sense gaire confiança i fins i tot una mica per atzar i perduren en el temps d’una manera admirable. Potser dir que estan destinades és el major error que podria haver comés per a començar aquest text. Assumir que tot pot estar predeterminat, que pot estar seguint un guió ja escrit no acaba d’acomplir les meves expectatives sobre el que és viure. Potser prefereixo pensar que els errors els provoco jo triant un mal camí, que no he lluitat prou per allò que volia i no he aconseguit o que tot això podria haver estat d’una altra manera si ho hagués plantejat diferent.
Suposo que tot i que a ningú li agrada pensar en aquestes coses, com va dir algun savi, “tot s’acaba” i fins i tot les millors persones amb les que es trobem al llarg de la nostra vida o les oportunitats més bones d’alguna manera desapareixen, s’esvaeixen i ens deixen un buit que res o ningú pot emplenar de nou, ni tampoc ho pretenem. O jo almenys.
Però com diu el gran Fito “todo empieza cerca del final” és a dir, que tot final no deixa de ser un inici, una porta oberta a les infinites possibilitats. Després, ja serà tasca de cadascun triar un nou camí i fer-lo com qui comença de nou a donar els primers passos. Aprendre a tancar les portes i a obrir-ne de noves, intentant estancar-se el mínim temps possible i valorar una mica més el que ens envolta, la nostra rutina fins i tot.
No acabo d’entendre perquè però a vegades tendim a no donar importància al moment que estem vivint, no pensem que aquell pot ser l’últim cop que veiem a aquella persona, l’última vegada que escoltem la seva veu, que el mirem als ulls, l’últim petó o abraçada que li donem. Sempre tenim la seguretat interior de que n’hi hauran, com es sol dir, més i millors oportunitats. Quants cops hem sentit que alguna cosa mai s’acabaria, que seria eterna?
I llavors, en uns instants, els eterns es converteixen en eteris i la seguretat interior es desarma com un esquelet fràgil que ens protegia...
Fa dies que et volia comentar el text però no trobava el moment, però bé, aquí estic per fi.
ResponderEliminarM'agrada molt la reflexió que fas, tot i que penso (o tinc fe) que no totes les coses han de tenir un final, però és veritat que la majoria solen tenir-ne. Des del moment en què nosaltres mateixos ens sabem finits no sé per què tenim més expectatives de la resta de coses. Però la única manera de conservar la il·lusió, les ganes d'avançar i de viure és pensar que podem trobar coses autèntiques que puguin durar molt de temps.
Tens raó, per això, en què res està predeterminat (o això vull pensar jo també), tot depèn de moltes variables que sovint no podem controlar i per tant engrescar-nos a dir que una cosa serà per sempre és arriscar massa. Però al final arribo a la conclusió que la màgia dels "per sempres" no és la seva durada real sinó la eternitat potencial que tenen en aquell moment. Poder sentir que un lligam és prou fort com perquè duri per sempre és de les coses més boniques que es poden sentir, perquè ens dona confiança, estabilitat i fe en les persones. Per tant la màgia realment resideix en aquell pensament puntual que contribueix a la nostra felicitat.
Cal afegir també que, com bé dius, hem de ser conscients que les coses poden acabar-se, que la vida contempla canvis i nous camins, i hem d'estar preparats per afrontar-los sense por. Aprofitar al màxim de les coses que tenim ara mateix i no pensar sempre en què passarà, perquè el futur és imprevisible i el present el podem palpar al nostre costat, el podem gaudir.
De la teoria a la pràctica sempre va un bon tros, però ho haurem d'intentar :)
Un petó Raxota!
I don't understand your language very well ... but the topic is so beautiful that I must to explain my idea.
ResponderEliminarI believe that life is like a slender bridge, surrounded by the fog of destiny.
In any direction we proceed, we never know what can happen to us: we can continue to walk or we fall ...
Now, the predetermination of events assert that any action we decide to take on that bridge, thinking that we are free, it (in a inevitable way) lead us there where we was destine to be.
So, we may incur in good times or bad, however, unique.
So, we must always consider that we must live the moments, and if possible extend these moments indefinitely,and we can't think that all the things are destinates to fall in the oblivium.
And if that bridge falls, or is about to collapse, here is that intervene the hope, which is a question mark that takes us from the heart and anchor us to the blue sky.
The hope that can change our destiny ....