Quina por a perdre, a esborrar moments, a equivocar-se amb aquesta decisió. Quin dolor tan agut quan no saps si tancar les portes perquè obrir-les de nou t’esquinça per dins i tancar-les t’arrenca el cor. Què trist alimentar-se de somriures aliens quan el teu està de vaga. I què petit, què petit el món i quantes coincidències que ens sorprenen i què gran, què gran quan res surt bé i em perdo pels seus carrers i no em retrobo.
M'agrada. Per no parlar de la foto! =)
ResponderEliminarEls somriures aliens, especialment els dels nostres amics, són una de les matèries primeres dels nostres somriures; no ha de ser trist.
Una súper abraçada.
PD: M'ha costat la vida publicar el comentari! =S
ResponderEliminarQuè difícil és la vida a vegades, i què fàcil és perdre's... Però hem de seguir caminant i seguir les senyals que anem trobant de camí. I hi ha gent que està disposada a fer aquest camí en comunitat. Ànims i un petonet!
ResponderEliminarPor, dolor, tristesa...totes aquestes coses sempre ens fan veure-ho tot de manera petita, difícil, complicada i amb poques esperances de que tot millori. Per sort, i ho sé per experiència, el temps ajuda a canviar les coses (potser no a solucionar-les com s'acostuma a dir) i mica en mica anem sortint de la foscor per tornar a disfrutar de tot el que ens envolta.
ResponderEliminarUn petó!