Somriuríem amb ganes i diríem amables que fa temps que ho tenim bastant clar...

Tens por, petit. La solitud ens ha fet desconfiar massa els uns dels altres. I ara res es dibuixa definit si no que tot es mostra com una bafarada de fum negre confós i difús, com un intent inútil de fer créixer alguna cosa en una terra que sembla haver estar abandonada i castigada pels nostres records.

Si confies en mi farem que a poc a poc els ulls s’entenguin i les mirades es sàpiguen comprendre fins i tot a les fosques. Si em deixes, farem que les paraules flueixin sense complexes i que els gestos s’acostumin els uns als altres fins a somriure quan coincidim fent alguna cosa absurda i sense lògica. Després, si vols, també s’entendran les mans i els cossos que no es cansaran de retrobar-se dia rere dia amb la mirada atenta de la lluna i dels estels. I mirarem el cel i jugant amb els peus dins l’aigua t’explicaré aquella historia de la constel•lació d’Orió que em fa sentir petita davant la immensitat de tot allò que no sabrem mai... i per què no, et besaré.

Va! Que ara que no paro de fer fotos si que intentaré posar-m'hi i no deixar això tres anys penjat!
Un petó per a tots els que aneu passant per aquí de tant en tant! :)