A vegades m'agradaria poder aturar el temps...

Sento tenir això abandonat. Prometo recuperar-lo, poc a poc.
Penjo un text de fa algun temps  però que em segueix agradant:

A vegades me n’adono de que sóc com un nen petit que, rere els ulls plens d’il•lusió i alegria, es queixa insolentment perquè ha emprés el vol amb massa embranzida. A vegades amb la innocència d’un infant també, somric quan me n’adono de que el que realment és important és el fet d’estar volant i que la tècnica de qualsevol moviment no és més que un tràmit sense importància per assolir la perfecció del que desitgem.

I ara que planejo sobre els caps de la gent i les cases, aquestes se’m fan cada cop més diminutes als ulls fins que els tanco i decideixo imaginar per avançat què hi haurà sota el meus passos. Ara, des del meu refugi aeri, entenc que l’orientació, l’equilibri i la intuïció per a interpretar els vents se’m mostren com a secrets que algú va guardar fa temps en algun lloc fosc de la meva memòria. I és com si l’aprenentatge estigués sent només el recordatori d’una lliçó que el cos feixuc va voler oblidar fa temps.

Llavors planejo sobre la ciutat i m’assec a algun lloc on la mirada es pugui perdre en la línia que separa els estrats de la metròpoli. Un lloc on el soroll dels vianants no desviï els meus pensaments. I somric. Somric com somriuria algú que té la certesa de que el causant de que tot sigui més senzill i harmoniós ets Tu tot i no tenir-ne cap prova que ho demostri. I potser per tot això puc dir que des de que et conec que és com estiu.

Un petó!