La passió, que tot ho mou.

Reflexions després d'un dia perdudes per Barcelona...

 

Plovia. La pluja repicava fort contra els vidres de l’autobús i les gotes relliscaven vidre avall lleugeres i netes descrivint trajectòries indefinides, fines línies de polsim d’aigua esquitxant-ho i inundant-ho tot. I jo a dins, mirant a través de la finestra. Deixant enrere llums, veus i sons, taxis de groc i de negre i alguns vianants que es mullen a fora. I en cada segon, en cada instant els detalls del moment que no ha de tornar, la textura del seient rugós sota els meus dits, l’home del seient del costat que recolza els peus al seient de davant i que no sap que una estona després perdrà el mòbil.  La radio sona massa fort i ho emplena tot, a fora els aspersors reguen l’herba que la pluja ja ha mullat. Són les 4. Recolzo el cap al vidre i tanco els ulls uns segons, potser fins i tot passen alguns minuts.  Si vaig una mica més allà amb la ment visualitzo la tarda, el dia. L’herba embolcallant-nos en aquella facultat, 6 hores  a un bar parlant de tot i de res. Explicant històries que de ben segur només ens interessen a nosaltres i la música sonant, anant del rock fins al reggae i d’aquest al chill out. Un home amb rastes que es passeja pel local, el bombolleig i el fum, els aromes, la llum, la magnífica harmonia dels colors  i  el gust de xocolata amb nous que ara em ve al cap. Dolç i fugaç, com la majoria de coses bones que ens succeixen. Em deixo endur pels pensaments durant qui sap quants minuts d’absència d’allò que ens torna al pensament racional, uns quants minuts eterns i alhora massa curts.       

I torno a la realitat amb la frenada de l’autobús, em recolzo sobre el seient del davant per parar el cop. A fora,  em crida l’atenció un cartell amb la imatge publicitària d’en Guardiola a  banda i banda del vidre d’una parada d’autobús: “El motor d’un equip és la passió” anuncia. I em quedo paladejant aquestes paraules durant una bona estona i penso si la passió en realitat no és el motor de tot el que ens envolta encara que a vegades ens en oblidem. Perquè sense passió per les coses no seriem res, potser sense aquesta motivació pel que fem, pel que volem ser, pel que ens inquieta, no seriem més que autòmats, titelles, maniquins oblidats a un aparador des de fa massa temps. Després, la llum dels cotxes i els semàfors reflexant-se als bassals de la meridiana i a poc a poc els meus ulls tancant-se i les llums es difuminen...