Petit. Petit. Petit. El món se’m fa més petit a cada passa que faig i les persones se’m fan més grans i poderoses. Un altre cop he passat de la passivitat de les pedres que no senten res a la sensibilitat del mocador de seda que rellisca fins a caure al terra perquè no pot mantenir-se sobre res si no està del tot en equilibri.
I ara, les paraules tornen a tenir valor, ara tornen a brollar de mi amb la facilitat d’abans i ara si miro a les persones als ulls se’m tornen a fer grans quan intento comprendre què les mou a triar certs camins dolorosos. Ara una paraula pot canviar el curs del dia i de les setmanes entre tu i jo i el pas de les hores es pot fer lent i feixuc o alegre i fugaç . A vegades no te n’adones i quan parles vas creant esquerdes per les que se m’escapen els sentiments.
I passa el temps. Passa el temps i l’ esquerda d’avui es tanca però se n’han obert de noves. I no importa, al final sempre acabo recuperant la sensibilitat i prossegueixo amb el meu objectiu de perseguir allò que desitjo. Tant, és si aquest cop em destrosses tu. Potser si no ho faig així, potser si no xoco amb la realitat d'aquesta manera, no sé deixar d’estimar-te.
Carta a un desconegut. Primera part.
Foto de Viena, aquestestiu.
"És curiós que justament els moments que et deixen sense respiració són els que en realitat més et fan viure"
Crec que tots passem èpoques en que estem més sensibles que altres en escoltar segons quines paraules, fets, casualitats, cançons, somiar segons què...i aquests sentiments o sensacions que tenim tenen un final. Però és el que dius, no importa perquè quan aconsegueixes no fer cas a aquestes coses, apareixen d'altres...l"a vida es el interminable ensayo de una obra que jamás se estrenará".
ResponderEliminarSegueix escribint! Muua*
Sento haver trigat en comentar, la veritat és que el text em va agradar molt ja el primer cop que el vaig llegir i em costa trobar les paraules :P
ResponderEliminarD'entrada voldria dir que m'agrada la manera com ho redactes, sensible, suau, amb les paraules adequades, quasi mil·limètriques, i els adjectius perfectament conjugats amb el missatge que vols donar.
Respecte el contingut, és difícil. Sovint pensem que ja no ens queden forces per sentir i ens tornem pedres, creiem que si ens deixem dur acabarem pitjor, que no val la pena. Però en el fons sempre queden motius. De fet, crec que realment el nostre motiu de viure és sentir, perquè sense sentiments no hi ha vida. Però quan estem abatuts o cansats de decebre'ns sempre costa. I com tu dius, passa el temps i tenim esquerdes, unes que es tanquen i d'altres que s'obren, i sembla que mai podrem estar del tot curats. Però sabem per sobre de tot que no hem de deixar de guiar-nos pel cor i seguir endavant.
I quan tens un motiu de veritat que et fa caminar has de deixar que et dugui, perquè si no ho fas segur que perdràs. "Potser si no ho faig així, potser si no xoco amb la realitat d'aquesta manera, no sé deixar d’estimar-te". Si no arribes fins al final mai no sentiràs que has fet tot el possible. Perseguir els somnis ens fa més grans, encara que hi hagi el perill d'ensopegar.
I per cert, genial la cita final :)
Apa, ja tens un bon rotllo, et queixaràs, eh :P Ja no et dec tantes coses ehem ehem.
Un petonàs!