Reflexions, gel i d'altres contes.

Potser perquè la tardor havia estat tan fugaç i passatgera que no m'havia adaptat a la tristesa de l'hivern i ara aquest em sobrevenia i em deixava indefensa davant del fred i el gel.

Els pensaments, com una bafarada de vent glaçat s’escolaven per dins de la roba d’abric i em feien sentir nua davant d’aquella situació de descontrol. La nostàlgia del que és i no pot ser i del que va poder ser quan la llum del sol encara ens visitava a les tardes davant la platja, m’intoxicava d’una manera subtil i calculadora, avançant lentament entre totes aquelles idees que encara no havia pogut organitzar. Aquella buidor, aquell silenci dins meu, em posseïa i m'inclinava sense que en fos conscient cap a l’abisme dels que es perden buscant els seus somnis. 

Llavors, ell em va trobar perduda entre la boira i s’hi va apropar encuriosit. Va venir i em va parlar amb la cura i la delicadesa dels pètals que resisteixen sense enfonsar-se fent un bell ritual sobre l’aigua. Em va embolcallar amb els seus braços mentre relatava històries que ja havia sentit als llavis d’altres homes i que tants cops m’havia negat a creure. 

Com la resta, s’apropava a mi mesurant les seves paraules i no m’agradava. M’explicava que els obstacles i els reptes que cadascun porta escrits per a la seva petita porció d’història que li ha tocat viure sempre havien estat a un mateix sac i em deia que a la vida tot depèn de la sort que un té quan es treuen els papers del sac i prou.

I jo no podia creure que sempre fos així, que sempre es repetís la mateixa maleïda història i negava amb el cap impetuosament sense voler escoltar-lo i pensant que no era diferent de la resta d’homes que havia conegut fins aleshores. Llavors, li deia que no, que no podia ser, que no era possible que una “mà innocent” pogués decidir  tota la nostra vida d’aquella manera tant aleatòria i esbojarrada sempre, sense excepció. I li vaig explicar tot el que pensava, li vaig dir que no volia viure en una gàbia que algú controlava des de lluny i qui sap si des d’una altra època.
Llavors, ell em va somriure, em va acaronar la cara i al final em va dir a cau d’orella:

-  En part tens raó, la sort també és dels qui la busquen i la persegueixen a vegades, com  tu i com jo. I en tot cas, estem a la mateixa gàbia, no et sembla?

Després d’allò no vaig poder evitar somriure-li  i, en silenci, vam deixar que l’aigua freda del mar s’escolés entre els nostres peus i que les nostres mans, ara si, es trobessin.